“Les cures i la cultura de la culpa”, d’Irene Moulas Girona

Forma part del monogràfic “Una Economia per la Vida” de Nexe, la revista semestral de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya

La Irene Moulas, psicòloga social i comunitària d’Etcèteres, ha publicat l’article “Les cures i la cultura de la culpa” al número 45 en paper de la revista Nexe. El text aborda, des de l’experiència personal i el coneixement professional de l’autora, reflexions sobre què suposa cuidar i els estralls estructurals que genera fer-ho —i no fer-ho— en una realitat neoliberal com la nostra. Perquè “cuidar és tenir una mirada crítica global, abandonar l’individualisme i saber que els nostres actes —les formes de consum, les pràctiques relacionals, allò que dius o com tractes l’entorn— incideixen en un tot”. La podeu seguir a Twitter, Instagram i LinkedIn.

Forma part del conjunt d’articles que desenvolupen el concepte d’ “Una Economia per la Vida” des de diversos àmbits sectorials. Trobareu l’original en aquest enllaç, a la versió de la revista número 45 en pdf. Que el gaudiu tant com nosaltres!

 

Les cures i la cultura de la culpa

Les cures van molt més enllà d’allò que imaginem, són una peça clau que desengrana i manté a escala planetària tot un sistema; tot allò que es fa per mantenir la vida. Però no hi ha una definició consensuada i, quan es posa sobre la taula, apareixen resistències a parlar-ne; i és que també implica parlar de violència estructural.

Parlo de mi, que és des d’on puc: cisdona, 33 anys, blanca, europea. He hagut d’acompanyar el meu pare en múltiples depressions que ha viscut al llarg de la vida. Dic “viscut” —i no “patit”— amb tota la intencionalitat política, ja que les persones vivim l’experiència del trastorn mental i no som el trastorn en si.

Quan explicava que el meu pare tenia depressió no percebia que les persones m’estiguessin entenent del tot. Creia que ho associaven a un episodi de tristesa no tan greu. Des de la vulnerabilitat els deia: “el meu pare fa un any que no surt de casa, només va de l’habitació al lavabo, ha arribat a un punt que li aixafem les pastilles i les posem dins del sopar perquè no se les pren —imagineu que dolent devia estar allò—, o li portem la higiene perquè és possible que es faci les necessitats al llit”. Em sentia culpable per estar explicant aspectes tan íntims d’una persona que tant m’estimo, i també per no saber cuidar-lo, aportar-li motivació vital o qualsevol estímul (aquí remarco que, a part de dona i filla, soc psicòloga social comunitària, amb l’estigma que anava creixent dins meu). I, finalment, la culpa va tornar quan vam haver d’ingressar-lo a psiquiatria o quan, mesos després, va passar a una residència de gent gran perquè a casa no el podíem sostenir.

I per què explico això? Doncs perquè aquesta experiència em fa plantejar com valorem les persones com a societat, quins malestars ens travessen, quin sentit té mantenir el circuit de treballar per obtenir diners, deixar de fer-ho per cuidar algú i fer-ho sense paternalisme, intrusisme o reproduint patrons de poder. També m’interroga sobre com tenim cura de les agressions que podem sofrir o reproduir al llarg de la vida i per què les associacions de familiars són tan poc conegudes, per què no hi ha espais de criança per a gent gran. I així, un llarg etcètera.

QUI CUIDA

Primer de tot cal tenir una actitud crítica (1) i també ser conscients que conèixer la història (2) ens fa lliures, ja que darrere de tota estructura de cures hi ha moltes dones obligades a patir processos migratoris. Un circuit de precarietat, contaminació, extorsió i destrucció. El documental Cuidar entre terres (3) ens apropa a les trames transnacionals de cures i les relacions nord-sud.

En l’àmbit intrafamiliar, variarà segons la tipologia de família i cultura, però una màxima és que a la família de sang no se l’abandona, sense adonar-nos que la unitat familiar heteronormativa i monògama segueix determinades lògiques productives i reproductives que contribueixen al sistema patriarcal i capitalista. És cert que existeixen altres formes de relació que trenquen aquests cànons, però no són la panacea, ja que no deixen d’imitar les mateixes lògiques.

Semblaria que una alternativa sigui “la família escollida”, però al final tampoc te’n lliures de cuidar-la, perquè les relacions es basen en les cures. M’agrada la Brigitte Vassallo (4) quan diu que “la no monogàmia no només és tenir sexe amb altres persones, que també; és igual de revolucionari portar un plat de sopa a la veïna del davant, que saps que és gran, i preguntar-li com està. Això també és poliamor”. A l’extrem oposat, una bona referència és el documental La teoria de l’amor suec (5).

UN TREBALL HOLÍSTIC

Abans que res cal posar les cures en valor. Entendre que, sense elles, el món no arriba mai a la cantonada i que el repte passa per garantir la llibertat d’elecció de la persona que cuida, com ho fa i què vol rebre a canvi, cosa que demana inventar noves fórmules per no acabar reproduint lògiques capitalistes. D’això se’n pot aprofundir en termes d’economia social i solidària, teoria ecofeminista (terme de Françoise d’Eaubonne) (6), decreixement, antiracisme i feminisme comunitari.

També és bàsic adonar-nos de les desigualtats estructurals, integrar el coneixement situat (Donna Haraway, 1991), com juga la interseccionalitat i, alhora, generar espais on aquestes desigualtats estiguin més apaivagades. En aquesta línia, és interessant l’instrument d’interseccionalitat de Maria Rodó de Zárate (Relief Maps, 2014) (7).

Tenir cura també implica atendre les agressions en la totalitat de les seves esferes (racistes, homòfobes, disfòbiques o aporofòbiques) i seguir treballant en protocols per combatre-les, ja que el feixisme utilitza qualsevol escletxa per colar-se.

Igual de necessari és incorporar el llenguatge no binari i responsabilitzar-se de les paraules. Per exemple: l’humor té límits? D’entrada semblaria que no, però d’allò que riem és allò que legitimem com a societat i no deixa de ser un mirall d’aquesta. Per tant, sense responsabilitat l’humor queda buit de contingut i cures. De la mateixa manera que hem de veure la diversitat com un bé comú, ficar-nos al sac de les divergents, naturalitzar la vida, la mort i la malaltia, i no tancar-nos de portes endins.

QUI CUIDA A QUI CUIDA

Cuidar una persona aporta conseqüències en la salut de la cuidadora. Beneficioses, ja que es pot rebre l’agraïment, però també pot generar sentiments aparentment contradictoris, com són la ràbia o la tristesa. Per tant, cal parlar-ne en espais de confiança on no hi hagi judici, per no despertar aquell monstre de la culpa interna que tan ràpid flirteja amb la vergonya i el càstig.

I és que cuidar-nos a nosaltres mateixes és un acte revolucionari, i encara ho és més per aquelles que estem al peu del canó, deixar-nos cuidar. Tot un aprenentatge: dels creadors de “dona empoderada i independent” a “dona ofegada amb la seva pròpia misèria per no saber demanar suport”. Cal, doncs, detectar els ítems d’alarma propis, respirar, connectar l’emoció amb el cos i prendre consciència de en quin punt està. Perquè, quan ho assoleixes, aprens noves formes d’estimar-te, les autoabraçades i els massatges a llocs del cos que tenies oblidats. És quan l’art, la creativitat i jugar fan que s’obrin cels, desvetllant matisos i colors diferents per carrers ja caminats.

A TALL DE CONCLUSIÓ

En català, el verb “curar” té a veure amb les cures, mentre que en castellà no existeixen les cures però sí los cuidados, que venen de cuidar. La “cura” prové del llatí, com a remeis per a malalties físiques o espirituals, referint-se a medicaments o tractaments mèdics. Per tant, si parlem de cures, estem dient que hi ha remei.

Quina seria la paraula que transcendeix per cuidar i curar a escala comunitària? L’important és tenir present les desigualtats i el poder; crear espais de relació on la diversitat sigui una oportunitat i un bé comú; posar empatia radical (concepte de Clara Valverde) (8); utilitzar una perspectiva emocional a casa, a la feina, als carrers, als barris i a qualsevol lloc.

Al capdavall, les cures impliquen observar, callar i després, si cal, parlar. És preguntar davant el desconeixement, naturalitzar la mateixa vulnerabilitat i poder expressar-la. És escoltar i abraçar la de les altres, és equivocar-se i seguir aprenent, i confiar que el grup et sostindrà.

Alejandro Cencerrado (9), de l’Institut d’Investigació de la Felicitat de Copenhaguen, ens recorda que la solitud és el gran mal de la societat. I que, per atacar-la, ens calen relacions de qualitat, on la confiança ha de ser estratègica per generar benestar. Les cures, doncs, signifiquen responsabilitat, compromís, llenguatge i amor cap a una i les altres. Més que la tecla, són la clau que determinarà la melodia que vindrà i el fet que, si volem un món digne, haurem d’arremangar-nos. Dit d’una altra manera: cuidar és tenir una mirada crítica global, abandonar l’individualisme i saber que els nostres actes —les formes de consum, les pràctiques relacionals, allò que dius o com tractes l’entorn— incideixen en un tot.

“Cures” vol dir revisar-se en els privilegis, acceptar-se en les incoherències, analitzar la violència que rebo i que exerceixo internament i cap a les altres, polititzar els malestars interns i recuperar el glamur de la tendresa, l’afecte, l’empatia i la compassió —que no pietat— en la dosi adequada. I és que, si totes som vulnerables i interdependents, per què no som més humils i ens cuidem amb corresponsabilitat?

Com a anècdota, abans de sortir de casa quan l’ambulància va venir a buscar el meu pare, anava amb pijama i una pinta descomunal. Feia molt que no sortia, es va girar, i es va posar el seu barret negre de líder comunitari que li havia regalat feia temps. I de cop i volta, amb un sol gest, va treure l’impuls i la força vitals de tota una vida… va deixar la culpa i la vergonya aparcades, i jo… jo vaig plorar.—

Bibliografia

  1. OEA CIM, Comissió Interamericana de Dones. (2020). “Covid-19 en la vida de les dones: Emergència global de les cures”. Eurosocial.
  2. Borderías, C.; Carrasco, C.; Torns, T. (2019). El treball de les cures. Història, teoria i polítiques. Ed. Catarata.
  3. Camprubí, B.; Celma, A.; Gebellí, N.; Marcos, E.; Rigol, M. (2019). Cuidar entre terres. Producció: La Directa i CooperAcció.
  4. Pacheco, A. (15 de novembre de 2018). Entrevista a Brigitte Vasallo. PlayGround. Recuperat de: https://www.playground.media/news/estamos-siempre-repitiendo-amores-que-son-eternos-solo-durante-un-rato-11557
  5. Gandini, E. (2016). La teoria de l’amor suec. Suècia. (Disponible a Filmin.es)
  6. D’Eaubonne, F. (1978). Ecologie et féminisme: Révolution ou mutation. Libre&Solidaire
  7. Rodó-de-Zárate, M. (2014) “Developing geographies of intersectionality with Relief Maps: reflections from youth research in Manresa, Catalonia”. Gender, Place & Culture, vol. 21, (8), pàg. 925-944.
  8. Valverde, C. (2015). De la necropolítica neoliberal a l’empatia radical. Violència discreta, cossos exclosos i repolitització. Icaria.
  9. Cencerrado, A. (2020). “La soledat és el factor que més afecta a la felicitat”. Recuperat de: https://aprendemosjuntos.elpais.com/especial/la-soledad-es-el-factor-que-mas-afecta-a-la-felicidad-alejandro-cencerrado/
En vull veure més+